El Grup Parlamentari Català (CiU) que avui coneixem ha anat evolucionant durant les nou legislatures que han transcorregut des del final de la dictadura. Sempre, des del catalanisme polític, els diputats de Convergència i Unió integrada en el GPC, han defensat els drets de Catalunya davant l'Estat espanyol i han treballat dia a dia perquè sigui possible un model de societat respectuosa amb les realitats plurinacionals, pluricultural i plurilingüística que caracteritza l'Estat de nacions i autonomies que és avui Espanya.

En les eleccions constituents de 1977, les primeres de la Democràcia, el Pacte Democràtic per Catalunya, encapçalat per Jordi Pujol, va aconseguir 11 diputats al Congrés. Llavors es van integrar en el denominat Grup Parlamentari de les Minories Basques i Catalana. En constituir-se les Corts no s'havia abordat encara el reglament que ha ordenat la vida parlamentària fins als nostres dies, així que es va optar per la proposta socialista de crear grups parlamentaris d'un mínim de 15 diputats.

D'aquesta manera, els nacionalistes catalans i bascos van unir les seves forces i van crear el Grup Parlamentari de les Minories Basques i Catalana integrat per 21 diputats; 8 del PNV, 5 de CDC, 2 d'EDC, 4 del Partit Socialista de Catalunya Catalunya-Reagrupament, 1 d'UDC i 1 d'ERC.

Miquel Roca va ser escollit el portaveu i va ser el representant d'aquest grup en la ponència de la futura Constitució de 1978. Motiu pel qual avui és conegut com un dels ?Pares de la Constitució?.

L'octubre de 1977 es va dividir el grup entre Minoria basca i Minoria catalana. S'havia aprovat el reglament del Congrés i, encara que 15 diputats seguien sent el nombre màgic per poder crear un grup parlamentari, es va establir que també podrien formar grup aquestes formacions que haguessin obtingut més de 250.000 vots i el 20% dels escons en el conjunt de les circumscripcions en què s'haguessin presentat.

Aprovada la Constitució, el 6 de desembre de 1978, es celebren noves eleccions el 1979. Per primera vegada, Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya s'estrenen com a coalició en uns comicis. Amb el lema ?Anem per Feina!?, i amb Jordi Pujol de cap de llista, CiU aconsegueix 8 diputats en els escons del Congrés. Va ser una dura legislatura, on en més d'una ocasió el Grup Parlamentari de Minoria Catalana va ser clau perquè pogués sostenir-se el Govern d'Adolfo Suárez, llavors pressionat per l'oposició, per sectors socials de diferent índole i finalment pel seu propi partit. El final, per tots conegut, va ser la seva dimissió.

Dies després, en el debat d'investidura de Calvo Sotelo, es va produir el Cop d'Estat de Tejero. El 23F va tenir conseqüències negatives per a la societat catalana que no es veurien fins a temps després. Malgrat l'oposició del Grup Parlamentari de CiU, els partits d'àmbit estatal d'esquerres i dretes van unir els seus vots per aprovar la LOAPA que, com reconeixeria el Tribunal Constitucional temps després, suposaria una retallada de les competències de Catalunya.

Les eleccions de 1982 van donar com a resultat la primera majoria absoluta de Felipe González. Aquesta situació impossibilitava, en gran manera, que els diputats de CiU, que gairebé havien doblat els seus últims resultats, poguessin ser decisius en més d'una ocasió. Els 12 diputats de la Minoria Catalana, encapçalats per Miquel Roca, van fer honor a l'eslògan electoral ?que el teu vot no deixi a Catalunya sense veu? i van superar el miler d'iniciatives.

1986, CiU encara la III legislatura amb 18 diputats al Congrés. Felipe González torna a guanyar amb majoria absoluta. Miquel Roca tornarà a signar en 3 anys, de 1986 a 1989, més d'1.300iniciatives legislatives amb el segell de Minoria Catalana. Aquesta legislatura es caracteritzarà per la declaració d'inconstitucionalitat del projecte de LOAPA impulsat per socialistes i centristes en l'anterior legislatura; Una retallada sistemàtica de competències de la Generalitat per la via de Lleis bàsiques i lleis orgàniques, i l'asfíxia econòmica practicada pel Govern socialista cap a Catalunya.

1989, ?ForÇa!, amb aquest enèrgic eslògan Miquel Roca va aconseguir convertir-se en la tercera força parlamentària del Congrés dels Diputats. El Grup Minoria Catalana passa a denominar-se Grup Parlamentari Català. En aquesta ocasió torna a estar format per 18 diputats, però entre ells hi ha una gran absència, la de Ramon Trias Fargas que va morir en plena campanya electoral. Des de la perspectiva catalana es va aprovar una proposició no de llei importantíssima per a la identitat de dos territoris: Girona i Lleida passen a denominar-se oficialment Girona i Lleida.

En les eleccions de 1993 el PSOE perd la majoria absoluta i CiU, amb 17 diputats, passa a ser la formació decisiva per a la governabilitat de l'Estat. Amb l'eslògan ?Ara decidim? CiU va ser determinant en el desenvolupament de l'Estat autonòmic. CiU dóna suport a la investidura de Felipe González. Per primera vegada des de l'Administració Central es cedeix el 15% de l'IRPF a les comunitats autònomes. El Grup Parlamentari Català no només va ser decisiu per a Catalunya, sinó també en el canvi de la política econòmica, en el suport a la reforma laboral que va permetre la creació de mig milió de nous llocs de treball, i en l'impuls del Pacte de Toledo. És a dir, en la pràctica, va greixar la maquinària econòmica per poder complir les exigències europees i entrar en l'euro. El 1995 Roca passa el relleu de la portavocia del Grup a Joaquim Molins. L'històric portaveu de CiU decideix optar per l'alcaldia de Barcelona.

Les eleccions de 1996 van estar precedides per una gran crispació entre populars i socialistes. El partit de José María Aznar es va convertir en la força més votada i CiU, de la mà de Joaquím Molins, va aconseguir 16 diputats que van tornar a marcar el rumb de la política espanyola. En clau catalana va ser la legislatura del Pacte del Magestic que tan bons i fructuosos resultats van suposar per a l'economia i les infraestructures catalanes. Molins no va acabar la legislatura, va seguir el camí del seu antecessor, va deixar el seu càrrec de portaveu a les mans de Josep López de Lerma, i va encapçalar la llista de CiU per a l'alcaldia de Barcelona.

El 2000 el PP aconsegueix la majoria absoluta i optarà tota la legislatura per la qual cosa es coneix políticament com el ?mètode del corró?. Els 15 diputats de CiU, amb Xavier Trias com a cap de files, van haver d'utilitzar-se a fons per aconseguir aprovar alguna de les seves iniciatives i evitar la invasió de competències que incloïen molts dels projectes que arribaven de Moncloa a les Corts Generals. Al final es va aprovar el sistema de finançament que ha perdurat fins al 2009. Però, sens dubte, en el final de la VII legislatura, els debats al voltant del conflicte d'Iraq van marcar l'agenda parlamentària.

El 2004 va haver-hi Volcada electoral. La jornada electoral del 14 de març va tenir un precedent dramàtic a la història d'Espanya que marcaria bona part de la VIII legislatura. Els atemptats d'Atocha de l'11 de març van trastocar la societat espanyola i la vida parlamentària, ja que es va crear una comissió d'investigació parlamentària cap a l'11-M. Passat aquest dur tràmit es va obrir una altra etapa històrica al Congrés. Es va iniciar la tramitació parlamentària per a la reforma d'alguns estatuts d'Autonomia. Des del Parlament va arribar l'Estatut català protagonitzant una de les etapes polítiques més intenses del debat parlamentari. Després de mesos de negociació el Congrés dels Diputats va donar llum verda a l'Estatut vigent perquè els ciutadans de Catalunya el legitimessin en referèndum.